La plaça del Diamant

Acabe de llegir aquest llibre de Mercè Rodoreda, i de manera independent a l'obligació que tinc de fer aquest comentari, també vull expressar algunes opinions que no tenen aquest caràcter tan acadèmic. En primer lloc, dir-vos que este es el segon llibre que em llegeixo d'aquesta escriptora catalana i he notat que, si fa no fa, encara que no recorde detalladament l'argument de Mirall trencat, que es un estil de novel·la molt similar. La plaça del diamant es una novel·la que parla sobre la vida de Natalia, Colometa, un relat que parla sobre la seva desgraciada vida, un relat que reflexa la realitat que han hagut de suportar algunes persones de les no tan llunyanes generacions anteriors a l'actualitat. No vull malgastar més línies resumint-vos l'historia, que no es especialment original, per a que si voleu descobrir com era l’existència en una època coetània a la guerra civil espanyola, vos llegiu vosaltres mateixa el llibre. Si que us diré que es una historia cruel que tracta la mort, la fam, i la lluita per la subsistència.

Vull expressar-vos el meu criteri, com he dit abans. Per començar, no considere masclisme, el tracte que te "en" Quimet amb la Colometa, esta més que clar que no existeix una igualtat, desgraciadament, però en aquells temps açò era la realitat, i no he viscut aquella vida, però crec que moltes dones reforçaven aquestes actituds involuntàriament (i d'altres intentaven extingir-les, per sort), el que hi ha que tindre en compte es que actualment el masclisme existeix en moltes altres cultures que no son la nostra i molta gent que el critica es manté ignorant al que passa en altres llocs, ací es veu la manca d'empatia a la nostra societat. Per a mi, Natalia detesta en alguns aspectes la conducta de Quimet, però no acaba de expressar-li el que pensa i acaba aguantant-ho tot, ni tan sols es ella la que acaba amb el malnom de Colometa, sinó que un vell conegut que no coneix el mot, es qui la crida pel nom de Natalia, com la coneixien abans de l’aparició de Quimet. Però be, al final acaba tenint el que es mereix, després de tot el que ha passat i acaba amb un home d'allò més respectuós i agraït, Antoni.

Per concloure el comentari, dir-vos que es en aquesta segona novel·la quan m’he adonat de la increïble manera de escriure de Rodoreda, és com un quadre que et fa imaginar-te cada escena tal com és, o tal com t’agrada, però amb nitidesa. Un exemple es una descripció que fa de l’ambient que hi ha al colomar, de nit, parla de coloms negres, que dit així no sona per a res artístic, però és d'allò més poètic amb les seves paraules. Fins i tot et fa sentir-te mal quan descriu l’etapa més penosa de la vida de la protagonista i a més a més et fa reflexionar, te'n adones que ets un privilegiat i que la crisi econòmica no es res, el que és fastigós és la crisi de l’empatia, de l’altruisme, de la dignitat i de d'honradesa  fins i tot de la política, la qual ha mort per culpa del capitalisme.