La plaça del diamant. Mercè Rodoreda.

La plaça del diamant es un relat en primera persona, on Natàlia la protagonista conta la seva vida situada a Barcelona des de l’adolescència, quan ix al ball de La plaça del diamant, on coneix a Quimet, fins quan ja es major.

Colometa, així es com l’anomena Quimet, va relatant les dificultats que va tinguent en la vida, ja que,  l’obra està situada cronològicament en un període complicat. Hi ha que suposar que la seva vida està empresa entre; la república, passant la Guerra Civil i la postguerra.
Però no sols dificultats causades per les conseqüències d’aquestos temps, sinó perquè la vida que  tenim ara les dones, no és la mateixa que la de les dones d’aquell temps, on encara estaven sotmeses a un home, pràcticament, sense opció a elecció del que tu vols fer o no i  amb molts pocs drets.

Aquest llibre hem pareix molt apropiat per gent de la nostra edat cap amunt ja que, per dir-ho d’alguna manera ens mostra un poc d’història des de dins es a dir; et mostra exemple de com van viure algunes famílies durant la Guerra civil.

També es interessant, posar-se en la pell de Natàlia, perquè et quedes fascinat amb la vida que portava una dona en aquells temps, des del meu punt de vista, tot el que Quimet vol fer en la seua vida li repercuteix a Natàlia d’una forma no massa bona, o sempre es ella la que acaba fent les faenes. Per exemple;  Quimet vol  tindre un colomar al terrat, una vegada  construït entre tots, pregunta a la Natàlia si hi ha pintura blava, ella li respon que si, llavor ell li diu que ja el pot pintar. Natàlia va pintar el colomar i li va sobrar pintura blava, llavors ell li va fer pintar la barana.

M’ha agradat aquest llibre, es una història molt bonica. Hem recorda a les pel•lícules que fan de la Guerra però, al estar escrita, cadascú es pot imaginar els llocs, les persones, les expressions, els tons de veu... com vulguis.