La plaça del Diamant

Aquest llibre és una de les Obres Mestres d’una de les grans escriptores valencianes, amb la qual podríem extendre’s en adjectivacions i lloances. Com ella mateixa conta al pròleg, que aquesta obra, originaria en valencià, s’haja traduït en tant nombroses llengües, no és casualitat. Que s’haja publicat quasi a mig món, tampoc.

El relat en sí, parla de Natàlia (Colometa), una noia tímida, humil i sensible (encara que en realitat és una dóna dura de mentalitat), que du una vida relativament normal fins que coneix, en una festa a la plaça del Diamant, en Quiment. A partir de començar a eixir amb ell, i arribant a casar-se, canvia radicalment de vida. Conta les dificultats que passa aquesta xica convertida en mare, en una època difícil per a tot el que no tinguera capital. Tot el calvari que passa criant als seus fills i amb la mort d’en Quimet a la guerra.

L’època no està clarament especificada, però hi ha dades al text que la fan òbvia. Amb la República i la Guerra Civil, la podem ubicar a la primera meitat del segle XX.

L’espai si que està descrit al llibre, a la capital de Catalunya. Barcelona.

Ens pot recordar qualsevol obra escrita o sèrie de televisió que parle sobre la Guerra Civil Española, com hi ha moltes. Se’ns dubte, va ser una, si no la més, època que va marcar l’història d’Espanya. Desgraciadament. 

L'obra, jo no diria exactament que m’ha ensenyat alguna cosa, que m’ha mostrat algun aspecte d’aquella època que desconeguera. Millor diria que el que ha fet ha sigut recordar eixes reflexions que els meus iaios em feien i em segueixen fent, quan tens algun menjar al plat que no t’agrada i un d’ells et diu: “Si hagueres viscut a la meua època, es menjàvem les pedres”, o quan simplement, per sentir les seus històries que t’embriaguen d’imaginació, indagues en aquells temps de pobresa.


M’ha fet pensar en eixos temps i m’ha permés imaginar-hi. Tenim sort.