CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA (PART 2)

         Farà un temps, vaig escriure un petit text, explicant les meves sensacions després d’haver llegit uns quants capítols de “Cròniques de la veritat oculta” de Pere Calders, ara m’agradaria acabar aquell text, com si fos una continuació.

           

Primerament, Pere Calders cal dir que és un gran escriptor. De vegades, durant el transcurs de la novel·la utilitza un vocabulari un poc més culte i alhora difícil per entendre’l. Comparant amb “Mirall Trencat” (el llibre de la 1a Avaluació), Mercè Rodoreda descriu detalladament els llocs, jardins, personatges..en canvi Pere Calders no utilitza la tècnica de la descripció almenys en aquest llibre, pel que jo he pogut observar. Aquesta ha sigut una cosa cridanera per mi. Però, he disfrutat llegint el llibre per un motiu: cada història a dintre de la novel·la te una ensenyança, diríem que és una gran metàfora en sí, amb l’aparició d’alguns fets màgics que dóna lloc a reflexions i que et qüestiones les coses. Moltes d’aquestes pots aplicar-les a la vida real i per això destacaria açò sobre la resta.

Han hagut capítols, que defensen el que he dit, almenys per a mi, com per exemple: “La revolta al terrat” on he pogut observar les diferències entre la gent pobra i la gent rica, no és capaç de conviure en un mateix edifici, lluitarien entre sí, l’exalçament de la classe rica com si fos superior a la resta, he pogut comparar amb l’actualitat; després està “El crim”, un assassinat a Reus on una dona mor d’una forma esgarrifant a mans d’un jove. Al judici es reconstrueixen els fets, i tots estranyats, ningú sabia el per què ho havia fet. L’acusat diu que no ho tornaria a fer mai més i ix impugne de la sala sabent que havia actuat correctament; ja per últim està “O ell o jo” (per a mi el més interessant i el que m’ha fet pensar que si de veritat som així) on narra la història d’un home que hi troba a un altre idèntic a ell en un parc d’atraccions a prop de l’hotel on s’allotjava. Els dos queden sorpresos davant aquest fet, i comencen a lluitar entre ell ja que “no poden existir dos persones idèntiques en aquest món”. Després d’una llarga lluita, l’home idèntic al protagonista, el seu rostre havia quedat desfigurat, mentre que el protagonista havia quedat satisfet del que acabava de fer. Realment som així les persones? Hem de ser únics? Em va impactar bastant, i no m’estranyaria si escoltés algun succés real paregut al del llibre.

Ja no hi tinc molt més que dir, sols que si algú te l’oportunitat o desitja o està interessat en llegir fets comparables a la realitat, que li facen pensar i reflexionar sobre ell mateix i sobre la societat en la qual conviu que llitja aquest llibre sense dubte algun.