Mirall Trencat - Part 2

El final d'aquest llibre m'ha deixat sense saber que dir-ne. No sé per on començar, de tant i de tant poc.

Supose que, després d'acabar un llibre, sempre hi ha eixe moment de reflexió, d'assimilar tota la història i de fer-se conscients de que aquella primera pàgina que haviem començat a llegir fa temps ens ha conduït a una situació final el camí cap a la qual han sigut totes les pàgines que hem anat passant fins arribar-hi. En la majoria de casos, aquest instant reflexiu, personalment, em fa un poc de nosa, però, en aquest cas no ho tinc tan clar.

I no ho tinc tan clar degut a que, dec dir-ho, el llibre se'm ha fet un poc llarg. Tot i això, no puc dir que no m'haja agradat. M'ha resultat un llibre profund, basat en les relacions amoroses que sorgeixen a partir d'una inicial, com és el casament de la Teresa i el Nicolau (si bé ve precedit per un amor prèvi que aquesta havia mantingut amb el Miquel) i el salt econòmic i social que aquest casament comporta per a ella, que passa de ser una simple peixatera al mercat a ser una senyora respectada per tothom. A partir d'ací, tot allò que ocorre fins la seua mort són innumerables desgràcies, com infidelitats, morts inesperades i suïcidis.

També podriem dir que, si no més que la Teresa, en la qual es basa el trajecte de la història, la casa poseeix una gran simbologia al llarg de narració, ja que és la que recull la majoria de fets rellevants que van passant i, al final del relat, es va convertint en un muntó d'escombreries abandonades, entre les quals fan presència les rates, i que acabarà sent enderrocada per la Sofia per tal de construïr pisos.

Com he dit abans, el llibre s'hem ha pogut fer un poc llarg, degut pot ser, com vaig nomenar al post anterior, a l'abundància de les descripcions de vegades massa detallades, i la detenció en aspectes de poca importància. Però, no cal dir que es trobem davant una de les millors obres, si no la millor, d'una mestra de la literatura com és la Mercé. Tot i la meua insignificant opinió.