L'escola secreta

L’escola secreta és una obra escrita per Mariano Casas i que fou finalista del VIII Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil. La historia comença quan el protagonista, Fèlix Ferrer, després de la tràgica mort dels seus pares, entra com a alumne intern a l’escola del Patronat, gràcies a que la seua madrina forma part de la Junta i a més, es fa càrrec de les seues despeses.
Una vegada intern, Fèlix comença a descobrir que el seu company d’habitació no és qui sembla ser, darrere d’aquell xic tímid, estudiós, responsable… s’amaga una trama de conflictes motivats pels diners en busca del benefici propi; provocant així misteris complexos, persecucions, morts… La disputa dels diners prové de jugar brut al passat, durant el període en el qual els nazis experimentaven amb persones per tal de descobrir nous fàrmacs, nous descobriments...
  Després d’una sèrie de visites a Tòbies, el company d’habitació del protagonista, aquest troba a l’amic mort a l’entrada de l’escola. El fet de veure morir a un company li afecta molt i el marcarà durant tot el relat, però a més, aquest fet converteix a Fèlix en el principal objectiu per a poder aconseguir els diners, i per tant comença la trama de preguntes sense resposta.
La següent obra pretén reflectir com les males accions del passat acaben sortint a la llum, i per tant, repercutint en el present, i a més, condicionant el futur de les persones.
També reflexa clarament com solem estar condicionats per l’avarícia, que no podem fiar-se de qualsevol perquè després ens poden estar enganyant i sense tan sols ni adonar-nos-en.
Es reflecteixen diferents aspectes com l’engany, la mort, el misteri, el temor, el dolor, al igual que d’altres diferents com la maduresa, la valentia, la tendresa, l’amor, l’amistat...
Aquest és un llibre de misteri on mai sabrem en què podem trobar-nos, i una característica que m’ha agradat d’aquest llibre és que cadascun dels personatges parteix sent d’una forma i a mesura que avança el llibre, cadascun d’ells va aportant noves trames, conflictes, enganys... podríem dir, que van evolucionant. Aquest tret l’he trobat característic perquè hem recorda a la vida real, on quan al començament de conèixer a una persona la jutgem d’una forma i després acaba sent bastant diferent del que nosaltres pensàvem inicialment.