L’autora Maria Carme Roca, la qual escrigué el
llibre titulat “Qui és el de la foto?” i que fou Premi Bancaixa de Narrativa
Juvenil, presenta una novel·la de misteri, intriga, temor barrejada en aspectes
com el companyerisme, l'amistat, la confiança… tot junt presenta una novel·la
molt atractiva per a la seua lectura.
La narració comença quan la protagonista, la
Hannah, junt amb la seua millor amiga, la Susan, descobreixen en una de tantes
fotografies fetes la nit anterior una ombra estranya que ningú havia vist
durant la festa, pot ser un fantasma? O pot ser es tractava d’una foto
retocada? A partir, d’aquest punt, la curiositat s’apodera d’elles, provocant
que enceten una peculiar i minuciosa investigació destinada a descobrir la
misteriosa identitat de l’aparició, a la qual decideixen anomenar “Leslie”, amb
l’ajuda dels germans de la protagonista; ells són: Harold, el més gran, Harry,
el més petit i l’avi Humprey.
La família de Hannah, els Potter, es tracta d’una
família londinenca qualsevol, encara que semble estrany, no mantenen cap tipus
de relació amb el famós mag de les pel·lícules, però sí tenen una relació de
parentesc llunyà amb Helen Beatrix Potter, una cèlebre escriptora i
il·lustradora anglesa. Aquest fet sembla intranscendent en un principi, però a
mesura que la història avança, la investigació comença a agafar un sentit i
després d’anar darrere d’aquest misteri, descobreixen l’existència d’una
relació entre l’escriptora i el fantasma, un fantasma que intenta
personificar-se, sense massa èxit. Quina relació hi deuen tenir? Quin misteri
se’n desencadenarà? Malauradament, ningú és qui sembla ser; la foscor del passat
segueix turmentant en el present.
Es tracta d’una novel·la plena de preguntes sense
resposta, i que intenta mostrar-nos que de vegades els més propers es poden
convertir en uns autèntics desconeguts. Per una altra part, aquest llibre mostra
clarament allò de que la unió fa la força i amb ella assolim l’èxit del que ens
proposem i que el donar-se per vençut mai s’ha d’avaluar com una opció; gràcies
a la constància, companyerisme i esforç som capaços d’aconseguir el que volem.
Recomane endinsar-se en aquest viatge a través
dels dubtes a tots aquells curiosos o curioses amb ganes de ser guiats pels
personatges cap a un misteri tan curiós com és el de resoldre: Qui és
el de la foto?
El titòl d'aquest llibre m'ha llamat l'atenció, però al llegir aquest post, estic dubtosa. M'agradaria que a classe m'explicares un poc més d'aquest llibre. Crec que en el fons te algo que m'agradara.
ResponEliminaTinc que felicitar a Cristina perquè crec que ha tret una conclusió del llibre molt bonica i que ben bé podria tractar-se de una filosofia de vida.
ResponEliminaEn canvi crec que no has entés bé el que demana Pep en aquests posts. En la meua opinió, hagueres tingut que expresar més el teu punt de vista i centrar-te menys en el que ve siguent la història.
Com a conseig, el recomane que et mires alguns dels posts de Aurora, que crec que és una de les poques persones que ha entés el que realment vol el professor.
Tot i aixó, no hi ha cap dubte de que és una entrada molt treballada i de que, com he dit abans, has sabut extraure les conclusions d'una manera molt encertada. SO SO!
Jo crec que el post esta molt bé , per que sens planteja una part de l’historia però no es diu tot , la qual cosa deixa part a la imaginació i fa que el lector li piqué la curiositat com ha demostrat Arantxa. La trama com ens planteja Pepa sembla un tsunami de successos que ocorren amb una fluïdesa molts ràpida , els continus canvis que planteja la novel•la, ens fa coma lectors , dubtar de l’existència d’un personatge. D’un bàndol bo i d’un roí , l’existència d’ocultes actituds patològiques apareix com una forma de sumir al lector en el dubte i fer que ell mateixa donat el moment no forme una imatge idolatrada, si no un veraç retrat de les inquietuds que persegueixen a tots els personatges, i com aquestes junt amb les actituds mes primitives del esser humà, trobem un progressiu canvi dels personatges, cosa que ens dona un tipus de Visio més veraç,del que és real ,perquè veiem una transformació del personatge al llarg de l’historia tal i com ocorreria a la vida real. La veritat es que el text dona lloc a hipòtesis que poden satisfer, o no, de com serà el llibre. Pense que el text esta ben plantejat i a més ens incita a la lectura.
ResponEliminaHomo homini lupus est. T. hobbes faça